No totes les repúbliques son democràtiques: el cas de Tunisia

Tunisia es defineix com una república semipresidencialista, és a dir, on el President i el Primer Ministre disposen, conjuntament, del poder Executiu per fer funcionar el govern del país. La cosa és, en el període que estudiem, ¿Tunisia, s’ha caracteritzar per ser una república democràtica o per ser una república dictatorial? A partir d’aquí, agafant tres mètodes diferents de classificació de règims polítics, tals com Freedom House, Polity IV i Democracy-Dictatorship Dataset, des de l’any 1990 fins el 2013, podem comprovar com varia la classificació de Tunisia en definir-se com una dictadura o una anocràcia (és a dir, un país parcialment lliure), segons l’indicador que fem utilitzar.

Abans de començar amb la classificació del règim polític de Tunisia, cal saber que el període estudiat és el període d’un dictador, de Zine El Abidine Ben Ali, president de la república des del 1987 i dirigent d’un únic partit, la DCR (Democratic Constitucional Rally), el qual dominava el poder des de la independència del país l’any 1956. 

Tunisia es pot classificar en tres etapes: la primera va des del 1990 fins el 1993, on, segons la taula, els tres indicadors es contradiuen: mentre que Freedom House i Polity IV classifiquen Tunisia com un país parcialment lliure durant aquest període, pel contrari, D-D Dataset el classifica com una dictadura. La variació segons el mètode de classificació s’explica pel problema de representació política per la qual passava el país durant aquesta època. Cap a finals de l’any 1993, Ben Ali reuní als membres del seu partit per tal d’elaborar una nova llei electoral. Al 1994 es convocaren eleccions legislatives i Ben Ali i el seu partit foren elegits com a candidats, els quals governaran fins el 2011. 

La segona etapa, des del 1993-1994 fins el 2011, es caracteritza per ser un règim dictatorial, segons Freedom House, i un país parcialment lliure, on coincideixen tant Polity IV com D-D Dataset. Això es justifica per una sèrie d’esdeveniments que acompanyaren el país durant aquests anys, tals com el reforçament dels poders del dictador (a través de la reforma Constitucional del 2002), per la repressió política que sofria la població, així com les altes taxes d’atur i pobresa que caracteritzaven Tunisia. No obstant, cal fer menció que l’any 1997, segons Freedom House, Tunisia fou un país parcialment lliure, contrarestant els quatre anys anteriors classificat com a no lliure. Aquest any coincideix amb el moment en què Ben Ali feu una visita a França, reforçant, així, les relacions econòmiques entre els dos països, i es feren, a més, una sèrie d’intercanvis ministerials. Per altra banda, Tunisia també augmentà la seva presència al reactivar la afiliació amb Líbia i Mauritània en la Unió del Magreb Àrab, comportant una millora de les relacions entre aquests. 

No fou a partir del 2011 i fins el 2013, quan Tunisia inicià una important transició a la democràcia. En aquest cas, els tres mètodes classifiquen Tunisia com un país parcialment lliure. El fet que sigui parcial pot ser explicat per ser el moment en què s’inicien una sèrie de revoltes socials i revolucions (com l’anomenada Revolució del Gessamí o Revolució Tunicina) en les quals la massa popular castiga el dictador i protesta davant l’excessiu preu dels aliments bàsics, la corrupció imperant en els anys anteriors, les pèssimes condicions de vida dels habitants i per la falta d’oportunitats per superar la crisi econòmica que suportava el país des del 2008. Al veure que les protestes s’estenen i que va perdent poder, el règim de Ben Ali és derrocat, fet que fa que aquest hagi de fugir del país, sent substituït per Fouad Mebazaa, un president provisional i nominant Mohammed Ghannouchi com a primer ministre. Un mes més tard, el febrer de 2011, durant el govern de la transició que imperava en aquesta etapa, el primer ministre dimití i es nomenà Béji Caïd Essebsi com a successor. Ja cap a finals de l’any, Moncef Marzouki, líder de l’oposició del règim de Ben Ali i dirigent del partit Congreso para la República (partit laic i de centre-esquerra) fou elegit per l’Assemblea Constituent, i nomenat president de Tunisia, càrrec que mantindrà fins el 2014.  

Per tant, podríem concloure que Tunisia és un país que ha travessat per una gran i longeva dictadura de Ben Ali, en el qual un únic partit ha governat durant molts anys, essent elegit el cap de l’Executiu per designació per part de l’elit política. No és al 2011 on Tunisia inicia una transició cap a la democràcia. No obstant, des de l'inici de les revoltes populars d'ençà el 2011 fins a l'actualitat, aquestes no han cessat, on la població demana canvis pel que fa a la implementació de les polítiques que el govern prometé dur a terme, atenent a l'atur, peça clau de les revoltes.

Per aclarir quin sistema utilitza cada mètode de classificació, us deixo aquí un breu resum pel que fa al funcionament de cadascun:

-    Segons Freedom House, avaluant el grau de llibertats polítiques i civils que té un país, aquest informe classifica en una escala d’1 (país lliure) fins al 7 (país no lliure). Per tant, segons aquesta organització, Tunisia seria un país no lliure (1993-1996) (1998-2011), interromput amb breus períodes en què es situa com a país parcialment lliure (1990-1993) (1997) (2011-?).

-     Segons el sistema de classificació de Polity IV, podem saber el nivell de democràcia d’un país. Aquest sistema atén a aspectes tals com la competitivitat i l’obertura de les eleccions, la naturalesa de la participació política i l’abast dels controls sobre el poder executiu. Així, s’assigna al país una puntuació que va des de -10 a +10. Del -10 fins -6 es correspon amb una autocràcia, de -6 fins +6, es correspon a una anocràcia, i de 6 fins a 10, a una democràcia. Per tant, segons aquest indicador, Tunisia ha estat en tot el període estudiat una anocràcia.

-    Per últim, segons l’índex Democracy-Dictatorship Dataset, un país es considera autoritari si es donen una sèrie de condicions, tals com que el cap de l’Executiu no hagi sigut elegit, que el poder Legislatiu tampoc sigui elegit, absència de més d’un partit i que, en cas de que no s’apliquin les tres condicions anteriors, la quarta seria que el partit que ostenta el poder no hagi perdut mai les eleccions (error tipus II). Així, segons aquest índex, Tunisia es classificaria com una dictadura (1990-1993) seguit del que anomenen error tipus II (1994-2008). 

Júlia Ameller Preto

Grup 201

La història de la jove democràcia a Bolívia

Després de gairebé dues dècades de governs militars, l'any 1982 es va produir el retorn de la veritable democràcia a Bolívia. Aquesta, però, va venir acompanyada d'una greu crisi econòmica, que va propiciar l'auge del narcotràfic. A partir dels anys 90, aquests van ser els principals objectius a solucionar pel govern bolivià. Des de llavors i fins ara, alguns índexs politològics (Polity IV, D-D Dataset i Freedom House) han catalogat Bolívia com un país democràtic, però amb certes variacions en quant al seu nivell de llibertat.

La dècada del 90 fou el període de consolidació democràtica pel país. Tot i els diferents problemes que el govern havia de fer front, la democràcia, amb les noves lleis aprovades i drets que l'emparaven, anava agafant forma. L'any 1995, però, després de gairebé 15 anys en democràcia, alguns indicadors assenyalaven que Bolívia passava de ser un país lliure a ser-ho només parcialment. En primer lloc, el 1995 hi va haver nombroses vagues i manifestacions per part de moviments sindicals i obrers que van provocar un gran conflicte social, molt més intens que el que s'havia produït en anys anteriors.

A més, el govern bolivià va declarar l'abril d'aquell mateix any l'estat de lloc, que limita els drets dels ciutadans i les garanties constitucionals durant 90 dies, per intentar “resguardar la integritat nacional”. Això es va produir com a resposta a l'auge d'una sèrie de moviments secessionistes i a una resolució aprovada per la Central Obrera Boliviana (COB) que augmentava la seva pressió al govern després de la detenció de més de mil líders sindicals de la COB i l'arrest de reconeguts cultivadors de coca (un dels principals pilars econòmics del país), entre ells Evo Morales, líder dels productors de coca i actual president de Bolivia.

Després d'aquests incidents, els posteriors anys Bolívia recobrava la calma i tornava a ser catalogat com a país lliure i democràtic fins a l'any 2003, quan iniciava un llarg període com a país parcialment lliure fins 2013, últim any que els estudis presenten dades. Aquest descens en el nivell de llibertat del país coincideix amb un període problemàtic i de transició produït per successives renúncies i mandats temporals per les massives manifestacions populars que van arribar a provocar desenes de morts a causa del conegut com “impuestazo”, un tribut als salaris que va aixecar molta pólvora.

González Sánchez de Losada finalitzava al 2003 el seu segon mandat amb una renúncia a causa de la crisi popular. Carlos Mesa, vicepresident fins al moment, prenia el poder. Tot i això, les protestes van continuar i aquell mateix any es va produir la coneguda com “guerra del gas”, una crisi per la pujada del preu del gas, i Carlos Mesa també renunciava. Eduardo Rodríguez Veltzé, fins llavors president de les Corts Supremes de Justícia, va prendre les regnes del govern durant un període de transició de sis mesos fins la convocatòria de noves eleccions.

Quan aquestes van realitzar-se l'any 2005, Evo Morales es va convertir en el primer president d'origen indígena de Bolívia després de guanyar amb majoria absoluta. Ell mateix tornaria a guanyar les del 2009. Tot i aquest suport popular amb el que ha comptat Evo Morales després dels anys convulsos de transició, Bolívia no ha avançat en la seva classificació de país parcialment lliure. Això ho expliquen diversos factors com les denúncies per persecució política produïdes, així com lleis polèmiques com la Llei de Telecomunicacions, Tecnologies de la Informació i Comunicació que va ser aprovada pel govern d'Evo Morales que atorgava el 33% de les llicències a l'Estat i va ser fortament criticada per ser una maniobra per “acaparar els mitjans”. A més, les relacions del país amb Estats Units són nefastes, fins el punt que Evo Morales s'ha definit com “el pitjor malson pels Estats Units” per la seva política a favor de la coca i pel suport als governs d'esquerres veneçolà i cubà, cosa que no ha ajudat a ser ben considerat des de l'exterior i encara menys des dels propis Estats Units, país on es desenvolupen la majoria d'estudis d'avaluació de països.

Arribant a l'actualitat, cal remarcar que alguns indicadors tindrien certs dubtes en seguir considerant Bolívia com un país absolutament democràtic. Després del 2013, últim any on hi ha dades recopilades i exposades al públic, passaria de ser un democràtic a ser un cas dubtós. Això succeiria exactament a partir del 12 d'octubre de 2014, dia en el què Evo Morales va guanyar les eleccions per tercera vegada consecutiva. Encara que en els tres casos la victòria d'Evo Morales ha estat democràticament escollida pel poble, l'índex D-D Dataset en aquest cas, determina que qualsevol país on governi un mateix partit durant tres legislatures consecutives sense cap tipus d'alternança està sota sospita d'estar perdent el veritable valor democràtic de l'alternança al poder.

Natàlia Cuenca Domínguez

Subgrup 201

Fonts consultades:

http://library.fes.de/pdf-files/bueros/bolivien/09460.pdf

http://elpais.com/diario/1995/04/20/internacional/798328811_850215.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Bolivia

Ha conegut Algèria la democràcia?

Des de l’inici de l’anomenat moviment de les “primaveres àrabs” als voltants de l’any 2010, l’interès per la realitat política dels països del nord d’Àfrica no ha deixat de créixer. 

La majoria dels països de l’altra banda del mar Mediterrani van viure processos d’independència de les metròpolis europees a finals del segle passat: en el cas d’Algèria, la seva independència va arribar el 1962, després d’una guerra de descolonització contra França dirigida pel Front d’Alliberament Nacional, partit protagonista des de llavors de la realitat política algeriana. 

Però arribem al punt que ens interessa: és Algèria una democràcia? Els politòlegs tenim al nostre abast moltes eines per tal d’analitzar la realitat dels països i, per tal de respondre aquesta pregunta, em basaré en la comparació de tres índexs de referència en la classificació dels règims polítics dels Estats: Polity IV, Freedom House i D-D Dataset. Aquests índexs ens ajudaran a identificar en cada any la situació política viscuda.  

Per tal d’establir comparacions entre els tres índexs que ens permetin conèixer millor la situació política algeriana, podem distingir tres etapes dins el període que va de 1990 a 2013.

Evolució en el període 1990-2013 dels índexs de règims polítics

El primer d’aquests períodes és el comprès entre els anys 1990 i 1991. Mentre dos dels índexs ens indiquen l’existència d’un règim a mig camí entre la democràcia i la dictadura (anocràcia, un país parcialment lliure), el tercer índex, influït per la inexistència del poder legislatiu, qualifica aquest període com a dictatorial. L’any 1991 és clau per ésser l’inici de la cruenta guerra civil entre guerrilles islàmiques afins al Front Islàmic de Salvació i les forces governamentals afins al Front d’Alliberament Nacional, que marcarà la realitat política posterior. La causa immediata d’aquesta guerra la trobem en el moment en que el Front d’Alliberament Nacional, alertat per la gran popularitat del Front Islàmic de Salvació, decideix suspendre les eleccions presidencials després de la celebració de la primera volta. 

Entrem doncs en el segon període, entre 1992 i 1994, que els tres índexs coincideixen en identificar com a dictatorial.  El cop d’Estat militar del 1992 i la imposició d’un president de la República, així com la suspensió de la majoria de llibertats per la declaració de l’Estat d’Emergència, porten a Freedom House a donar la seva pitjor nota possible l’any 1994, malgrat que des de l’any anterior queden restablertes les eleccions legislatives i, en el mateix 1994, es torna a permetre el pluripartidisme. 

En l’últim d’aquests períodes, que va des del 1995 al 2013, la interpretació torna a no ser uniforme: mentre l’índex Freedom House segueix assenyalant al règim polític algerià com a no lliure, a causa del manteniment de les restriccions en les llibertats individuals malgrat la lleu millora en els drets polítics, els altres dos, excepte en els anys 1995 i 1996, observen un règim polític intermedi, dubtós. Per Polity IV, Algèria és una anocràcia en una evolució una mica estancada cap a la democràcia, ja que a partir del 2004 aconsegueix que el seu sistema sigui més semblant a una democràcia que a un règim dictatorial. Per últim, per D-D Algèria constitueix un clar exemple a partir del 1997 del seu “type II”, és a dir, d’un sistema que aparentment és completament democràtic (executiu directament escollit, legislatiu electe, existència de pluripartidisme) però que fa més de dues legislatures que no veu un canvi de partit al capdavant de la presidència de la república (a més, la reforma constitucional del 2008 exclou la limitació de mandats per un president): Bouteflika, del Front Nacional d’Alliberament, és president des del 1999. 

Com a conclusió, doncs, podem afirmar que el règim polític algerià en el període 1990-2013 no ha conegut la democràcia: clarament influït per la guerra civil, que va des del 1991 fins el 2002 (malgrat que la dissolució final de les guerrilles més importants es dóna l'any 2000), és encara lluny de poder formar part del grup de les democràcies. La possibilitat d’alternança política a la figura de la presidència de la República i l’ampliació de les llibertats individuals dels ciutadans i ciutadanes d’Algèria són les tasques pendents d’aquest país si vol formar part del “club de les democràcies del món”. 

Cristina Bedmar Batalla
Grup 201