Després
de gairebé dues dècades de governs militars, l'any 1982 es va
produir el retorn de la veritable democràcia a Bolívia. Aquesta,
però, va venir acompanyada d'una greu crisi econòmica, que va
propiciar l'auge del narcotràfic. A partir dels anys 90, aquests van
ser els principals objectius a solucionar pel govern bolivià. Des de
llavors i fins ara, alguns índexs politològics (Polity IV, D-D
Dataset i Freedom House) han catalogat Bolívia com un país
democràtic, però amb certes variacions en quant al seu nivell de
llibertat.
La
dècada del 90 fou el període de consolidació democràtica pel
país. Tot i els diferents problemes que el govern havia de fer
front, la democràcia, amb les noves lleis aprovades i drets que
l'emparaven, anava agafant forma. L'any 1995, però, després de
gairebé 15 anys en democràcia, alguns indicadors assenyalaven que
Bolívia passava de ser un país lliure a ser-ho només parcialment.
En primer lloc, el 1995 hi va haver nombroses vagues i manifestacions
per part de moviments sindicals i obrers que van provocar un gran
conflicte social, molt més intens que el que s'havia produït en
anys anteriors.
A
més, el govern bolivià va declarar l'abril d'aquell mateix any
l'estat de lloc, que limita els drets dels ciutadans i les garanties
constitucionals durant 90 dies, per intentar “resguardar la
integritat nacional”. Això es va produir com a resposta a l'auge
d'una sèrie de moviments secessionistes i a una resolució aprovada
per la Central Obrera Boliviana (COB) que augmentava la seva pressió al govern després de la detenció de més de mil líders sindicals de
la COB i l'arrest de reconeguts cultivadors de coca (un dels
principals pilars econòmics del país), entre ells Evo Morales,
líder dels productors de coca i actual president de Bolivia.
Després
d'aquests incidents, els posteriors anys Bolívia recobrava la calma
i tornava a ser catalogat com a país lliure i democràtic fins a
l'any 2003, quan iniciava un llarg període com a país parcialment
lliure fins 2013, últim any que els estudis presenten dades. Aquest
descens en el nivell de llibertat del país coincideix amb un període
problemàtic i de transició produït per successives
renúncies i mandats temporals per les massives manifestacions
populars que van arribar a provocar desenes de morts a causa del
conegut com “impuestazo”, un tribut als salaris que va aixecar
molta pólvora.
González
Sánchez de Losada finalitzava al 2003 el seu segon mandat amb una
renúncia a causa de la crisi popular. Carlos Mesa, vicepresident
fins al moment, prenia el poder. Tot i això, les protestes van
continuar i aquell mateix any es va produir la coneguda com “guerra
del gas”, una crisi per la pujada del preu del gas, i Carlos Mesa
també renunciava. Eduardo Rodríguez Veltzé, fins llavors president
de les Corts Supremes de Justícia, va prendre les regnes del govern
durant un període de transició de sis mesos fins la convocatòria
de noves eleccions.
Quan aquestes van realitzar-se l'any 2005, Evo Morales
es va convertir en el primer president d'origen indígena de Bolívia
després de guanyar amb majoria absoluta. Ell mateix tornaria a
guanyar les del 2009. Tot i aquest suport popular amb el que ha
comptat Evo Morales després dels anys convulsos de transició,
Bolívia no ha avançat en la seva classificació de país parcialment lliure.
Això ho expliquen diversos factors com les denúncies per persecució
política produïdes, així com lleis polèmiques com la
Llei de Telecomunicacions, Tecnologies de la Informació i
Comunicació que va ser aprovada pel govern d'Evo Morales que
atorgava el 33% de les llicències a l'Estat i va ser fortament
criticada per ser una maniobra per “acaparar els mitjans”. A més,
les relacions del país amb Estats Units són nefastes, fins el punt
que Evo Morales s'ha definit com “el pitjor malson pels Estats
Units” per la seva política a favor de la coca i pel suport als
governs d'esquerres veneçolà i cubà, cosa que no ha ajudat a ser
ben considerat des de l'exterior i encara menys des dels propis
Estats Units, país on es desenvolupen la majoria d'estudis
d'avaluació de països.
Arribant
a l'actualitat, cal remarcar que alguns indicadors tindrien certs
dubtes en seguir considerant Bolívia com un país absolutament
democràtic. Després del 2013, últim any on hi ha dades recopilades
i exposades al públic, passaria de ser un democràtic a ser un cas
dubtós. Això succeiria exactament a partir del 12 d'octubre de
2014, dia en el què Evo Morales va guanyar les eleccions per tercera
vegada consecutiva. Encara que en els tres casos la victòria d'Evo
Morales ha estat democràticament escollida pel poble, l'índex D-D
Dataset en aquest cas, determina que qualsevol país on governi un
mateix partit durant tres legislatures consecutives sense cap tipus
d'alternança està sota sospita d'estar perdent el veritable valor
democràtic de l'alternança al poder.
Natàlia Cuenca Domínguez
Subgrup 201
Fonts consultades:
Natàlia, en general està molt bé; expliques per què FH el classifica com a parcialment lliure però no per què els altres el classifiquen com a democràcia. On rau la discrèpancia aquí? Per què Polity IV i DD durant tot aquest periode (2003-2013) el donen com a democràcia i FH no? Què tenen en compte els primers que el segon té menys en compte? Molt bé l'apunt final!
ResponElimina