No totes les repúbliques son democràtiques: el cas de Tunisia

Tunisia es defineix com una república semipresidencialista, és a dir, on el President i el Primer Ministre disposen, conjuntament, del poder Executiu per fer funcionar el govern del país. La cosa és, en el període que estudiem, ¿Tunisia, s’ha caracteritzar per ser una república democràtica o per ser una república dictatorial? A partir d’aquí, agafant tres mètodes diferents de classificació de règims polítics, tals com Freedom House, Polity IV i Democracy-Dictatorship Dataset, des de l’any 1990 fins el 2013, podem comprovar com varia la classificació de Tunisia en definir-se com una dictadura o una anocràcia (és a dir, un país parcialment lliure), segons l’indicador que fem utilitzar.

Abans de començar amb la classificació del règim polític de Tunisia, cal saber que el període estudiat és el període d’un dictador, de Zine El Abidine Ben Ali, president de la república des del 1987 i dirigent d’un únic partit, la DCR (Democratic Constitucional Rally), el qual dominava el poder des de la independència del país l’any 1956. 

Tunisia es pot classificar en tres etapes: la primera va des del 1990 fins el 1993, on, segons la taula, els tres indicadors es contradiuen: mentre que Freedom House i Polity IV classifiquen Tunisia com un país parcialment lliure durant aquest període, pel contrari, D-D Dataset el classifica com una dictadura. La variació segons el mètode de classificació s’explica pel problema de representació política per la qual passava el país durant aquesta època. Cap a finals de l’any 1993, Ben Ali reuní als membres del seu partit per tal d’elaborar una nova llei electoral. Al 1994 es convocaren eleccions legislatives i Ben Ali i el seu partit foren elegits com a candidats, els quals governaran fins el 2011. 

La segona etapa, des del 1993-1994 fins el 2011, es caracteritza per ser un règim dictatorial, segons Freedom House, i un país parcialment lliure, on coincideixen tant Polity IV com D-D Dataset. Això es justifica per una sèrie d’esdeveniments que acompanyaren el país durant aquests anys, tals com el reforçament dels poders del dictador (a través de la reforma Constitucional del 2002), per la repressió política que sofria la població, així com les altes taxes d’atur i pobresa que caracteritzaven Tunisia. No obstant, cal fer menció que l’any 1997, segons Freedom House, Tunisia fou un país parcialment lliure, contrarestant els quatre anys anteriors classificat com a no lliure. Aquest any coincideix amb el moment en què Ben Ali feu una visita a França, reforçant, així, les relacions econòmiques entre els dos països, i es feren, a més, una sèrie d’intercanvis ministerials. Per altra banda, Tunisia també augmentà la seva presència al reactivar la afiliació amb Líbia i Mauritània en la Unió del Magreb Àrab, comportant una millora de les relacions entre aquests. 

No fou a partir del 2011 i fins el 2013, quan Tunisia inicià una important transició a la democràcia. En aquest cas, els tres mètodes classifiquen Tunisia com un país parcialment lliure. El fet que sigui parcial pot ser explicat per ser el moment en què s’inicien una sèrie de revoltes socials i revolucions (com l’anomenada Revolució del Gessamí o Revolució Tunicina) en les quals la massa popular castiga el dictador i protesta davant l’excessiu preu dels aliments bàsics, la corrupció imperant en els anys anteriors, les pèssimes condicions de vida dels habitants i per la falta d’oportunitats per superar la crisi econòmica que suportava el país des del 2008. Al veure que les protestes s’estenen i que va perdent poder, el règim de Ben Ali és derrocat, fet que fa que aquest hagi de fugir del país, sent substituït per Fouad Mebazaa, un president provisional i nominant Mohammed Ghannouchi com a primer ministre. Un mes més tard, el febrer de 2011, durant el govern de la transició que imperava en aquesta etapa, el primer ministre dimití i es nomenà Béji Caïd Essebsi com a successor. Ja cap a finals de l’any, Moncef Marzouki, líder de l’oposició del règim de Ben Ali i dirigent del partit Congreso para la República (partit laic i de centre-esquerra) fou elegit per l’Assemblea Constituent, i nomenat president de Tunisia, càrrec que mantindrà fins el 2014.  

Per tant, podríem concloure que Tunisia és un país que ha travessat per una gran i longeva dictadura de Ben Ali, en el qual un únic partit ha governat durant molts anys, essent elegit el cap de l’Executiu per designació per part de l’elit política. No és al 2011 on Tunisia inicia una transició cap a la democràcia. No obstant, des de l'inici de les revoltes populars d'ençà el 2011 fins a l'actualitat, aquestes no han cessat, on la població demana canvis pel que fa a la implementació de les polítiques que el govern prometé dur a terme, atenent a l'atur, peça clau de les revoltes.

Per aclarir quin sistema utilitza cada mètode de classificació, us deixo aquí un breu resum pel que fa al funcionament de cadascun:

-    Segons Freedom House, avaluant el grau de llibertats polítiques i civils que té un país, aquest informe classifica en una escala d’1 (país lliure) fins al 7 (país no lliure). Per tant, segons aquesta organització, Tunisia seria un país no lliure (1993-1996) (1998-2011), interromput amb breus períodes en què es situa com a país parcialment lliure (1990-1993) (1997) (2011-?).

-     Segons el sistema de classificació de Polity IV, podem saber el nivell de democràcia d’un país. Aquest sistema atén a aspectes tals com la competitivitat i l’obertura de les eleccions, la naturalesa de la participació política i l’abast dels controls sobre el poder executiu. Així, s’assigna al país una puntuació que va des de -10 a +10. Del -10 fins -6 es correspon amb una autocràcia, de -6 fins +6, es correspon a una anocràcia, i de 6 fins a 10, a una democràcia. Per tant, segons aquest indicador, Tunisia ha estat en tot el període estudiat una anocràcia.

-    Per últim, segons l’índex Democracy-Dictatorship Dataset, un país es considera autoritari si es donen una sèrie de condicions, tals com que el cap de l’Executiu no hagi sigut elegit, que el poder Legislatiu tampoc sigui elegit, absència de més d’un partit i que, en cas de que no s’apliquin les tres condicions anteriors, la quarta seria que el partit que ostenta el poder no hagi perdut mai les eleccions (error tipus II). Així, segons aquest índex, Tunisia es classificaria com una dictadura (1990-1993) seguit del que anomenen error tipus II (1994-2008). 

Júlia Ameller Preto

Grup 201