El dilema: Algèria és un país democràtic?

Algèria ha estat un país bastant tranquil durant els últims anys. Les notícies parlen de Síria, Líbia o Egipte, però res d'Algèria. Quin és el motiu? El territori va viure una intensa Guerra Civil contra grups radicals islamistes que va començar el 1991 i va finalitzar el 2002. Després d'això es va sumir en un procés d'estabilitat. Es van fer moltes infraestructures i es va donar subvencions a la població. Potser per això, Algèria va ser l'únic país del nord d'Àfrica on no hi va haver protestes durant la Primavera Àrab del 2011.

El país que té com a principals fonts naturals el petroli i el gas, ara comença a notar la crisi econòmica. En pocs mesos el preu del petroli ha caigut un 40% i des de l'oposició s'ha criticat la dependència que hi ha amb els països de fora. De fet, la majoria de productes dels supermercats són importats. Això sumat a què el 2014 el president, AbdelazizBouteflik va guanyar la seva quarta legislatura, ha fet que per primera vegada els ciutadans comencin a alçar la veu.

Bouteflik va guanyar les primeres eleccions el 1999 i per tant, porta 17 anys governant. Molts ciutadans es mostren descontents pels recents casos de corrupció d'alts càrrecs del govern i pels rumors sobre frau electoral. És a partir d'aquí que sorgeix el debat de si Algèria és una democràcia o no. Per descobrir-ho cal centrar-nos en un període de temps (per exemple des del 1990 fins el 2013) i seguint unes mesures que utilitzem els politòlegs per clàssificar els Estats en democràcies o en règims autoritaris.

El president algerià Bouteflika

Les propostes utilitzades (veure a l'annex) són Freedom House, Polity IV i D-D (Democracy-Dictatorship) i totes tres ens mostren una visió diferent del país. Durant els dos primers anys hi ha discrepancies perquè una de les explicacions detalla que el país era un règim lliure (freedom house), mentre que una altra (polity IV) detalla que era una anocràcia i D-D exposa que era un règim autoritari. Aquells dos anys va guanyar les eleccions lliures el FIS(Front Islàmic de Salvació) davant el partit que havia estat governant abans, el FLN (Front de Lliberació Nacional).

A partir del 1992 i fins el 94 totes les propostes coincideixen en què Algèria es va convertir en una autocràcia. L'exèrcit va fer un cop d'Estat per impedir la segona volta de les eleccions del FIS, forçant al president Chadli Bendjedid a dimitir i fent que Mohammed Boudiaf fos president. Molts membres del FIS van ser empresonats i com a venjança aquests es van agrupar en guerrilles clandestines protagonitzant diferents atacs contra el govern.

El 1995 hi ha un canvi en el gràfic. Polity IV marca Algèria com a anocràcia. Van haver eleccions presidencials i va guanyar LiamineZéroual . Tot i així, van haver amenaces per als votants per part dels grups islàmics. Aquell any també es van fer negociacions amb el FIS per declarar la pau (reunió de Sant Egdilio, a Itàlia). Arrel d'això es legalitza el FIS i molts altres partits, es fa un acord per respectar els drets humans, etc.

El 1997 van haver eleccions parlamentàries i les va guanyar un nou partit, el Rally Nacional Democràtica (RND), una formació que s'havia creat aquell mateix any. La proposta de D-D mostra el país com a tipus II perquè el president del partit Liamine Zéroual, ja havia estat escollit president dos anys abans.

El 1999 va ser elegit president Abdelaziz Bouteflika amb un 73,8% dels vots. Un fet curiós va ser que abans que comencés les eleccions 6 dels candidats es van retirar al·legant que les eleccions estarien sabotejades per l'exèrcit, que faria que guanyés Bouteflika. 3 legislatures després, Bouteflika, amb 78 anys segueix al poder i els hi treu molta diferència al partit opositor (en les últimes eleccions de 2014 Ali Benflis del partit independentista només va aconseguir un 12,18% dels vots).

Algèria ha passat per molts canvis des que va començar la guerra civil. Les condicions de la democràcia van empitjorar i no va ser fins el 1997 que es va començar a restablir. Tot i així, no podem parlar d'una democràcia real, ja que el FLN (Front de Lliberació Nacional) porta al poder 17 anys seguits, s'ha sabut que hi ha hagut frau electoral i per tant les eleccions no han estat lliures. A més, les poques protestes que han fet els ciutadans han estat suprimides per l'exèrcit i hi ha hagut atacs a les minories com els Berbers. Algèria encara té que recórrer un llarg camí per aprovar.

        

........................................................................................................................................................

Annex

• Freedom House: és una proposta duta a terme per una organització no governamental que fa una llista dels països i després els assignen a una categoria o a una altra. Es té en compte molts factors perquè un país sigui considerat lliure, parcialment lliure o no lliure. Per començar estan els drets polítics i els drets civils. El primer té a veure amb processos electorals, pluralisme polític i funcionament del govern. Mentre que el segon tracta de la llibertat d'expressió, la llibertat d'associació, les llibertats judicials i els drets individuals. Depenent del que es tregui a cada categoria fan un recompte final i es puntua d'1 a 2,5 pels "lliures", de 3 a 5 "parcialment lliures" i de 5.5 a 7.0 "no lliures". En els dos primers anys la proposta marca l'Estat com a democràtic perquè té en compte moltes altres variables com són les llibertats.

• Polity IV: proposta que inclou les mesures de com és escollit l'executiu i com d'oberta és aquesta elecció, la participació política (si està regulada i s'hi ha competència) i els controls que hi ha sobre el poder executiu. A partir d'aquí fa una escala que va del -10 al +10, de la qual els països entre -10 i -6 són considerats autocràcies, els de -6 a +6 anocràcies (un terme entre mig) i els de 6 a 10 democràcies. El 1990 i el 1991 considera que Algeria és una anocràcia perquè tot i que hi ha eleccions lliures, el control sobre l'executiu no era molt eficient. El 1995 i el 1996 Polity IV marca Argelia com a anocràcia, això és perquè dóna prioritat al tema de les eleccions i la competència. En canvi Freedom House, amplia molt més els criteris (inclou els drets i llibertats civils) i D-D és tant minimalista que només que no es compleixi un criteri ja passa a ser dictadura.

• Democracy-Dictatorhip (DD): proposta minimalista iniciada primer per Álvarez, et al., després per Prezworski et al., y finalment per Cheibub, Ghandi i Vreeland. Aquells països que no són classificats com a democràcia són directament classificats com a dictadures. Perquè sigui considerat democràtic un país ha de seguir els següents requisits: el cap de l'executiu ha de ser escollit per eleccions populars (no sempre de manera directa), el legislatiu per eleccions populars directes, hi ha d'haver més d'un partit (oposició que tingui possibilitats de guanyar) i ha d'haver alternança (no més de dos períodes electorals d'un mateix partit). Si aquesta última condició no es compleix, el país passa a ser considerat com a tipus II (una classificació a cavall de la democràcia i la dictadura). El 1997 marca Algeria com un règim de tipus dos perquè el president que havia estat escollit Liamine Zéroual, ja ho havia estat el 1995.

                                                                        
                                                                                   Andrea Balart. Grup 201