És Indonèsia una democràcia o una dictadura?

És Indonèsia una democràcia o una dictadura?

 

L’estudi sobre el cas d’indonèsia en el rere fons de si el seu règim polític correspon a una democràcia o a una dictadura és una reflexió de gran divergència degut a la gran flexibilitat del terme que s’analitza. D’aquesta forma, aquest document analitza el comportament polític del país a través de tres sistemes de classificació dels règims polítics com són el Polity IV, el Freedom House i el Democracy-Dictatorship Index.

Aquests sistemes tenen en compte components ben diferenciades sobre les característiques del règim i per tant ens permetran analitzar d’una forma més objectiva el terme, amb l’objectiu de respondre d’una manera acurada la pregunta inicial. Així, mirant la mesura dels indicadors des de 1990 fins el 2013 observem que tots ells qualifiquen majoritàriament com a dictadura el règim del país fins el 1998, coincidint amb la sortida del poder de Suharto, que havia estat el president de la República d’Indonèsia des de 1967. D’altra banda, a partir de 1999 i fins el 2013, els sistemes qualifiquen el règim del país com una democràcia, amb petites singularitats que es fan evidents principalment en el sistema de Freedom House.

 

En concret, en el període que va de 1990 a 1997 totes les mesures analitzen Indonèsia com un país dictatorial, exceptuant l’interval de 1990-1992 on l’indicador de Freedom House el considera un règim parcialment lliure. Així, aquests primers vuit anys van estar marcats per el règim militar del president Suharto, en un període que es va denominar “El Nou Ordre” i que va durar de 1967 a 1998. D’aquesta manera, en aquesta etapa política s’establí la llei marcial, el toc de queda, la repressió política i la supressió de llibertats civils, principalment la d’expressió, identificant-lo clarament com un règim dictatorial. D’altra banda, cal destacar que entre el 1990 i el 1992 i tal com s’ha dit, un dels indicadors, el de Freedom House, l’identifica com un règim parcialment lliure des del punt que hi ha una certa ampliació parcial del grau de llibertats polítiques i civils.

En aquest sentit, un cas especial és el de 1998 on es dona un canvi en la situació política i un nou actor entra en joc. El president Suharto, enmig d’un període de conflictivitat i protesta, renuncia a la presidència del govern i és el seu vicepresident, Jusuf Habibie el que és fa càrrec del país. Això suposa un impuls pel país i un canvi en la posició de dos dels indicador, el Polity IV i el Freedom House, que passen a considerar el règim del país com una anocràcia, és a dir un punt intermedi entre democràcia i dictadura.

Tanmateix, el 1999 el nou govern empren una forta reforma polític basant-se en dos pilars bàsics de la democràcia com són el pluralisme i la descentralització del poder. Així, es convoquen les primeres eleccions lliures a Indonèsia des de 1955 on un total de 48 partits obtenen representació parlamentària, amb un Habibie que perd la possibilitat de continuar amb el seu mandat davant el líder del Partit Despertar Nacional, Abdurrahman Wahid. En el rere fons d’aquest punt d’inflexió en la política del país, també es produeix un canvi en la interpretació del sistema per part dels diversos indicadors. De fet, dos d’ells, el Polity IV i el D-D Dataset, el passen a considerar un règim democràtic, mentre que el Freedom House el continuaria interpretant com una anocràcia parcialment lliure fins el 2004, davant el que considera una certa manca de llibertats polítiques i civils per la societat.

D’aquesta manera, el període entre 1999 i 2013 és considerat com un clar règim democràtic pel Polity IV i el D-D Dataset on es van succeir dos governs del Partit Democràtic d’Indonèsia, després de les eleccions de 2004 i 2009, amb un augment de l’apertura i la participació política en el sistema estatal, així com la possibilitat d’un major abast del control del poder executiu per part de la ciutadania. D’altra banda, el Freedom House es diferencia dels dos altres models ja que no considera el règim plenament democràtic fins 2004, coincidint amb la pujada al poder de Susilo Bambang Yudhoyono i l’ implantació de mesures de liberalització econòmica i de concessió de majors llibertats.

Per últim, cal destacar que aquest sistema, després de vuit anys plenament democràtics i lliures (2005-2012), qualifica el sistema com parcialment lliure el 2013, el que es pot analitzar com una reducció parcial de certes llibertats en aspectes de considerable importància per l’indicador.

En conclusió, es pot dir que el règim polític indonesi es basa per ser un sistema principalment dictatorial fins a 1998 on, amb la renuncia del president Suharto i la convocatòria d’eleccions lliures el 1999, es produeix un punt d’inflexió que porta el país cap a una democratització del sistema amb una apreciable manca de certes llibertats polítiques i civils.